Retrat

Retrat funerari d'un jove de la província romana d'Egipte de l'antiga Roma

Un retrat és la representació de la fisonomia d'una persona. El dibuix, la pintura o la fotografia són els mitjans més emprats per a la consecució d'un retrat. S'anomena retrat el gènere artístic que engloba el conjunt d'obres d'art que descriuen l'aspecte físic d'un personatge. Els subgèneres són l'autoretrat i la caricatura.[1]

Els retrats compleixen diferents funcions. Els retrats de dirigents, en política se solen usar com a símbol de l'estat. En la majoria dels països és habitual en el protocol que hi haja un retrat del cap d'estat en tots els edificis públics. Si s'abusa d'aquest tipus de retrats pot ser un símptoma de culte a la personalitat. Existeix també la voluntat de perpetuar el record d'una persona i de crear una imatge històrica del comitent.

El retrat apareix en el segle v aC sobre les monedes dels reis perses. L'ús es va expandir sobretot des de la mort d'Alexandre Magne. Va conèixer un desenvolupament considerable en l'època romana. En l'edat mitjana, es va seguir realitzant retrats en les monedes. Durant el Quattrocento italià, es van fer efígies tant en medallons com en monedes. El costum de l'efígie en medalló va ser inaugurada per Pisanello el 1439.

En cert sentit, limita les possibilitats creatives de l'artista, per mantenir la semblança amb el subjecte del natural: potser per açò alguns artistes no es van adaptar a practicar el retrat com, per exemple, Miquel Àngel. En realitat, el retrat no és una mera reproducció mecànica dels trets (com una màscara de cera modelada sobre el rostre o una impressió fotogràfica), sinó que entra en joc, per a definir-se com a tal, la sensibilitat de l'artista, que interpreta els trets segons el seu gust i les característiques de l'art de l'època en la qual opera. Van existir artistes que van practicar àmpliament i de manera quasi exclusiva el retrat i civilitzacions senceres que van rebutjar el retrat com a «figura presa del natural»[2] (com l'art grec arcaic i clàssic). La presència o absència del retrat fisonòmic en determinades civilitzacions (àdhuc comptant amb mitjans artístics suficients per a produir-los) no és una simple qüestió de gust cap a una o altra forma artística, sinó que hi van intervenir condicions mentals i ideològiques particulars que es reflectien en el desenvolupament i les condicions de la societat en la qual operaren els artistes.

La segona accepció seria aqueixa descripció que es fa de les qualitats d'una persona, en particular dins d'una obra literària.

« El retrat, un gènere aparentment tan modest, requereix una immensa intel·ligència (...) Quan veig un bon retrat, intueixo el gran esforç de l'artista per veure, primer, el que hi ha davant seu i, després, per endevinar el que està amagat (...) Un bon retrat sempre em sembla com una biografia dramatitzada, o més aviat com el drama natural inherent a cada ésser humà. »
Charles Baudelaire.[3]
  1. Diccionario de Arte II (en castellà). Barcelona: Biblioteca de Consulta Larousse. Spes Editorial SL (RBA), 2003, p.209. DL M-50.522-2002. ISBN 84-8332-391-5 [Consulta: 7 desembre 2014]. 
  2. La definició és de Filippo Baldinucci, Vocabolario toscano dell'Arte e del Disegno, Florència, 1681.
  3. Cara a Cara: El retrat a la Fundació Foto Colectania. Barcelona: Diputació de Barcelona, 2013 [Consulta: 10 desembre 2013]. 

© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search