Saviesa

Al·legoria a la saviesa a la biblioteca de Celso a Efes, Turquia. La inscripció en grec diu «ΣΟΦΙΑ ΚΕΛΣΟΥ» (sofía Kelsou). Malgrat l'absència de iota subscrita marcant el datiu en la primera paraula, s'interpreta com «A la saviesa de Celso».
Prudència, saviesa i coneixement al segle XV

La saviesa o sapiència[1] és un atribut de l'ésser humà, que li permet prendre decisions justes i perfectament equilibrades, i posar el coneixement en acció; és un caràcter que es desenvolupa amb l'aplicació de la intel·ligència a l'experiència pròpia, obtenint conclusions que ens donen un major enteniment, que al seu torn ens capaciten per a reflexionar, traient conclusions que ens donen discerniment de la veritat, sobre el que és bo i el que és dolent. La saviesa i la moral s'interrelacionen donant com a resultat un individu que actua amb bon judici. Algunes vegades es pren a la saviesa com una forma especialment ben desenvolupada de sentit comú. L'ideal del savi és posterior al de l'heroi, primerament es destaca aquelles persones fortes o enginyoses i més endavant es reivindica la potència intel·lectual, que troben en els cavallers de l'edat moderna la combinació d'ambdós vessants.[2]

Dins el món de les ciències de la informació, la saviesa constitueix el vèrtex de la piràmide constituïda, de menor a major complexitat, per dada, informació, coneixement i saviesa.

En la sapiència es destaca el judici sa basat en el coneixement i l'enteniment; l'aptitud de valer-se del coneixement amb èxit, i l'enteniment per a resoldre problemes, evitar o impedir perills, aconseguir certes metes, o aconsellar a uns altres. És l'oposat a l'estupidesa, la ximpleria i la bogeria, i sovint es contrasta amb aquestes. Tomàs d'Aquino defineix la saviesa com "el coneixement cert de les causes més profundes de tot" (In Metaphysica, I, 2). Per això, per a ell, la saviesa té com a funció pròpia ordenar i jutjar tots els coneixements. íntimament

La saviesa pren les seves referències del que es denomina memòria a llarg termini. En altres termes, el viscut ha d'haver-se experimentat amb suficient freqüència o intensitat com perquè no s'esborri del nostre record, s'insereixi en els esquemes del que considerem bo o dolent i es tingui en compte com a part dels processos de supervivència de l'individu.


© MMXXIII Rich X Search. We shall prevail. All rights reserved. Rich X Search