Sistema financer global

El sistema financer global és el marc mundial d'acords legals, institucions i agents econòmics tant formals com informals que en conjunt faciliten fluxos internacionals de capital financer per a propòsits d'inversió i finançament comercial. Des que va emergir a finals del segle xix durant la primera ona moderna de globalització econòmica, la seva evolució és definida per l'establiment de bancs centrals, tractats multilaterals, i organitzacions internacionals dirigides a millorar la transparència, regulació i eficiència dels mercats internacionals.^[1][2][3] A finals del segle xix la migració mundial i les tecnologies per a la comunicació van facilitar un creixement sense precedents al comerç internacional i la inversió. A l'inici de la Primera Guerra Mundial, el comerç es va contreure com a resultat que els mercats de divises es van paralitzar a causa de la liquiditat del mercat monetari. Els països intentaven defensar-se de les crisis externes amb polítiques proteccionistes i el comerç es va aturar virtualment el 1933, empitjorant els efectes de la Gran Depressió fins que una sèrie d'acords comercials recíprocs lentament va reduir els aranzels a nivell mundial. Els esforços per renovar el sistema monetari internacional després de la Segona Guerra Mundial van millorar l'estabilitat del tipus de canvi i van promoure un creixement rècord en les finances globals.

Una sèrie de devaluació de divises i crisis petrolieres als 70's va provocar que les monedes de la majoria dels països fluctuessin. L'economia mundial va incrementar la seva integració financera als 80's i 90's a causa de l'alliberament del compte de capital i la desregulació financera. Una sèrie de crisis financeres a Europa, Àsia, i Amèrica llatina seguides per efectes contagiosos a causa d'una exposició més gran a fluxos de capital volàtils. La crisi financera global, que es va originar als Estats Units el 2007, ràpidament es va propagar entre les altres nacions i és coneguda com el catalitzador per a la Gran Recessió a nivell mundial. Un ajustament de mercat a l'incompliment de Grècia amb la seva unió monetària el 2009 va originar una crisi de deute sobirà entre les nacions europees coneguda com la Crisi de la zona euro.

La decisió d'un país d'operar una economia oberta i globalitzar el seu capital financer comporta implicacions monetàries reflectides en la balança de pagaments. També implica exposició als riscos de les finances internacionals, com ara deteriorament polític, canvis regulatoris, control de divises, i incerteses legals de drets de propietat i inversions. Tant individus com grups participen al sistema financer global. Els consumidors i els negocis internacionals s'encarreguen del consum, la producció i la inversió. Els cossos governamentals i intergovernamentals actuen com a promotors del comerç internacional, el desenvolupament econòmic i la gestió de crisis. Els cossos reguladors estableixen regulacions financeres i procediments legals, mentre que els cossos independents faciliten la supervisió de la indústria. Els instituts de recerca i altres associacions analitzen informació, publiquen reports i informes normatius i fan discursos públics sobre assumptes financers globals.

Enfront d’un sistema financer global que s’encamina cap a una estabilitat més gran, els governs han de fer front a diverses demandes regionals i nacionals. Algunes nacions estan intentant acabar de forma ordenada amb les polítiques poc convencionals que van implementar per recuperar-se, mentre que altres les estan ampliant en abast i magnitud. Els responsables polítics dels mercats emergents afronten un repte de precisió, ja que han d’aplicar amb prudència polítiques macroeconòmiques sostenibles en un context de sensibilitat de mercat excepcional sense provocar que els inversors traslladin el seu capital a mercats més forts. La incapacitat de les nacions per alinear els seus interessos i assolir un acord internacional en qüestions com la regulació bancària ha perpetuat el risc de futures crisis financeres a escala global.