Vellesa

La vellesa^[1] o vellea^[2] és l'edat última de l'ésser humà, que succeeix a l'edat madura,^[3] anomenada també per eufemisme «tercera edat» (de vegades es dona el nom de quarta edat al moment en què s'esdevé dependent, que corresponia en la dècada del 1990 al moment en què algú es beneficiava de l'ajut físic dels seus infants recentment retirats). La vellesa ha estat algun cop associada amb l'entrada en la seixantena, si no abans. És quan atenyia aquesta edat que Ciceró escrigué el seu tractat sobre la vellesa, el Cato Maior de Senectute. Actualment es troba, per utilitzar el vell lema de la revista Tintin (actualment desapareguda) "en 77 anys". Al segle xvii, es qualificava les persones que tenien entre 60 i 70 anys com a vells. Si bé és cert que realment no existeix una edat biològica per a la vellesa, la mirada social dedica una mica més de temps a seguir l'evolució de la salut pública. En les societats occidentals contemporànies, expressions com ara sènior^[4] o persona gran reemplacen, emperò, el mot vell, que s'utilitzaria per a etapes ulteriors de la vida. Tanmateix, Gérard Depardieu, en una entrevista en el diari Le Monde, deia que no podia imaginar que es pugui ser feliç i vell.

Una primera etapa comença al voltant de l'edat de seixanta-cinc anys, quan la majoria de la gent han pogut deixar la vida activa (amb la jubilació o pensió). Aquestes persones poden tenir moltes activitats, certament, però aquestes s'exerceixen tot sovint per a l'oci o el voluntariat, i d'una manera més espaiada que evita, finalment, la rutina diària dels transports.

L'estudi de la vellesa i l'envelliment és la gerontologia (terme format sobre la paraula grega geron, gerontos 'vell'). La medicina de la vellesa és la geriatria. Els esforços s'enfoquen més aviat a prevenir un major deteriorament de l'edat per un estil de vida saludable que no pas al tractament de les alteracions un cop aquestes es fan paleses.