Walkie-talkie

Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Comproveu en la pàgina de discussió si ja s'ha comentat aquest problema. En cas contrari podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat sense objeccions en la discussió.

Un walkie-talkie és un transceptor portàtil de transmissió de banda bidireccional portàtil. El seu desenvolupament, el qual fou durant la Segona Guerra Mundial ha estat acreditat a diferents persones, d'entre les quals hi trobem a Donald Hings, a Alfred Gross, enginyer de ràdio, i a equips d'enginyers de Motorola. Els walkie-talkies van començar a ser emprats per infanteries d'exèrcits i per part d'altres unitats de combat, i en acabar la guerra, van començar a ser utilitzats per policies i altres forces de seguretat. Finalment, el seu ús es va estendre al públic general i foren cada vegada més usats en múltiples professions, com per exemple la construcció.^[1]

Els walkie-talkies típics s'assemblen a un telèfon mòbil, amb un altaveu incorporat en un extrem i un micròfon en l'altre (tot i que en alguns dispositius l'altaveu també s'utilitza com a micròfon). La gran majoria dels walkie-talkies tenen una antena muntada a la part superior de la unitat. Per mantenir una conversa a través d'aquest dispositiu l'usuari, normalment, no ha d'apropar l'altaveu a la seva orella, ja que la veu del transmissor surt a un volum bastant alt, molt similar a la manera en la qual funciona un telèfon mòbil en "mode altaveu". Un walkie-talkie és un dispositiu de comunicació semidúplex. Múltiples walkie-talkies utilitzen un únic canal de ràdio, i només es pot transmetre una ràdio al canal a la vegada. El transceptor normalment està en mode de recepció; quan l'usuari vulgui parlar, ha de prémer el botó push-to-talk (en català: prémer per parlar) (conegut per les seves inicials PTT) que apaga el receptor i encén el transmissor.