Contrabaix

Contrabaix

Tipus	instrument de corda fregada: Hornbostel-Sachs: 321.322-71 (cordòfon compost fregat amb un arquet)
Classificació Hornbostel-Sachs	321.322-71
Tessitura
Nota més baixa	re
Data	dècada del 1400 i dècada del 1800
Professió artística	contrabaixista
Instruments relacionats	Violí Baix elèctric Viola Violoncel Viola d'arc
Intèrprets destacats	Categoria principal: Contrabaixistes
Constructors	Lutier
Vegeu també	Caixa de ressonància Arquet Batedor Cordal Claviller Pont Tapa harmònica

Un contrabaix és un instrument de corda fregada. És el més greu d'aquesta família.^[1][2] Té elements que el fan semblant a la viola, el violoncel i el violí, però també ha heretat característiques que són més pròpies de la viola d'arc. Per les seves dimensions (al voltant d'1,85 m) es toca dret o assegut en un tamboret alt.

Es fa sonar amb l'arquet, encara que les cordes també poden ser -i, de fet, és habitual que ho siguin- polzades en pizzicato. L'arc es pot agafar d'acord amb dues tècniques: la francesa que és com en els altres instruments de la família, i l'alemanya en què el palmell de la mà es col·loca perpendicular l'arc. En un cas i en l'altre també es fa servir arcs diferents.

És un instrument que es troba en molts conjunts, des de l'orquestra, fins al jazz clàssic, i passant per molts tipus de grups de música tradicional d'arreu d'Europa en els quals esdevé el baix més idoni. Entre aquests es troba la cobla.

Tradicionalment, el contrabaix ha tingut quatre cordes; modernament, però, els contrabaixos d'orquestra en tenen cinc, mentre que en algunes cobles encara resten instruments de tres cordes, encordats amb cordes de tripa, i amb un perfil diferent, més allunyat del violí i més proper al de la guitarra. És aquest el tipus de contrabaix que normalment es coneix amb el nom de «verra». Les cordes estan afinades per quartes i no pas per quintes com en la resta d'instruments occidentals de corda fregada, característica que l'apropa a la viola d'arc. El claviller també és en forma de voluta com en el violí, però les clavilles no entren a pressió com en aquest, sinó que van roscades.

Fins fa unes dècades els instrumentistes que tocaven el violoncel, tradiconalment també tocaven també el contrabaix. Modernament aquesta tradició s'ha canviat i és fins a cert punt freqüent –si més no en l'àmbit de la música popular– que qui toca el contrabaix, toqui també el baix elèctric. Un cas prou conegut és el del cantant i compositor de música pop Sting.

Per la tessitura greu i una certa limitació en l'expressivitat i per a tocar notes ràpides i passatges virtuosos, el contrabaix rarament és un instrument solista. Uns excepcions són els concerts per a contrabaix i orquestra de Carl Ditters von Dittersdorf^[3] o el duet per a violoncel i contrabaix de Rossini.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Contrabaix