Lusotropicalisme

El terme lusotropicalisme va ser usat per primer cop pel sociòleg brasiler Gilberto Freyre^[1] per descriure el caràcter distintiu de l'imperialisme portuguès a l'estranger,^[1] proposant que els portuguesos eren millors colonitzadors que altres nacions europees.^[2]

Es creia que a causa del clima més càlid de Portugal, i després d'haver estat habitat per celtes, romans, visigots, moros i diversos altres pobles en els temps premoderns, els portuguesos erenr més humans, amable, i adaptables a d'altres climes i cultures.^[2]

A més, a principis del segle XX Portugal era de lluny la potència colonial europea amb presència territorial més antiga a l'estranger; en alguns casos els seus territoris havien estat assentats i governats de forma contínua pels portuguesos al llarg de cinc segles. El lusotropicalisme celebra tots dos elements reals i mitològics de la democràcia racial i la missió civilitzadora de l'Imperi Portuguès, que abasta una actitud pro-mestissatge cap a les colònies i territoris d'ultramar. La ideologia és el millor exemple en l'obra de Freyre.^[2]