Aliats de la Segona Guerra Mundial

Els Aliats, més tard coneguts formalment com les Nacions Unides, van ser una coalició militar internacional formada durant la Segona Guerra Mundial (1939-1945) per oposar-se a les potències de l'Eix, dirigides per l'Alemanya nazi, l'Imperi del Japó i la Itàlia feixista. Els seus membres principals el 1941 eren el Regne Unit, els Estats Units, la Unió Soviètica i França.

La pertinença als aliats va variar durant el transcurs de la guerra. Quan el conflicte va esclatar l'1 de setembre de 1939, la coalició aliada estava formada per Polònia, el Regne Unit i França, així com les seves respectives dependències, com l'Índia britànica. Aviat se'ls van unir els dominis independents de la Commonwealth britànica: Canadà, Austràlia, Nova Zelanda i Sud-àfrica. En conseqüència, l'aliança inicial s'assemblava en gran manera a la de la Primera Guerra Mundial.

Quan les forces de l'Eix van començar a envair el nord d'Europa i els Balcans, els aliats van afegir els Països Baixos, Bèlgica, Noruega, Grècia i Iugoslàvia. La Unió Soviètica, que tenia un pacte de no-agressió amb Alemanya i es va unir a la seva invasió de Polònia, es va convertir en membre aliat el juny de 1941 després de l'Operació Barbarroja. Els Estats Units, mentre proporcionaven algun suport material als aliats europeus el setembre de 1940, l'esquema "Lend-Lease" no va començar fins al març de 1941, però, els Estats Units es van mantenir formalment neutrals fins al bombardeig japonès de Pearl Harbor el desembre de 1941, després de la qual va declarar la guerra i es va unir oficialment als aliats europeus. La Xina ja estava en guerra amb el Japó des de 1937, però es va unir formalment als aliats el desembre de 1941.

Els aliats estaven dirigits pels anomenats "Tres Grans" —el Regne Unit, la Unió Soviètica i els Estats Units—, que van ser els principals contribuents de mà d'obra, recursos i estratègia, jugant cadascun un paper clau per aconseguir la victòria.^[1]^[2]^[3]Una sèrie de conferències entre líders aliats, diplomàtics i oficials militars van anar configurant la composició de l'aliança, la direcció de la guerra i, finalment, l'ordre internacional de la postguerra. Les relacions entre el Regne Unit i els Estats Units van ser especialment estretes, amb la seva Carta Atlàntica bilateral que va constituir les bases de l'aliança.

Els aliats es van convertir en un grup formalitzat en la Declaració de les Nacions Unides l'1 de gener de 1942, que va ser signada per 26 nacions de tot el món; van anar des de potències menors allunyades de la guerra, fins a governs exiliats per l'ocupació de l'Eix. La Declaració va reconèixer oficialment els Tres Grans i la Xina com les "Quatre Potències",^[4] en reconeixement del seu paper central en el processament de la guerra; també se'ls va anomenar "la tutela dels poderosos" i més tard els "Quatre policies" de les Nacions Unides.^[5] Molts més països s'uneixen l'endemà i fins als darrers dies de la guerra, incloses les colònies i les antigues nacions de l'Eix.

Un cop acabada la guerra, els aliats i la Declaració que els lligava es convertirien en la base de les modernes Nacions Unides;^[6] un llegat durador de l'aliança són els membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, que està format exclusivament per les principals potències aliades que van guanyar la guerra.

↑ Johnsen, William T. The Origins of the Grand Alliance: Anglo-American Military Collaboration from the Panay Incident to Pearl Harbor (en anglès). University Press of Kentucky, 13 setembre 2016. ISBN 978-0-8131-6836-4. «Although many factors manifestly contributed to the ultimately victory, not least the Soviet Union's joining of the coalition, the coalition partners ability to orchestrate their efforts and coordinate the many elements of modern warfare successfully must rank high in any assessment.»
↑ «The Big Three» (en anglès). [Consulta: 4 abril 2021]. «In World War II, the three great Allied powers—Great Britain, the United States, and the Soviet Union—formed a Grand Alliance that was the key to victory. But the alliance partners did not share common political aims, and did not always agree on how the war should be fought.»
↑ Lane, Ann; Temperley, Howard. The Rise and Fall of the Grand Alliance, 1941–45 (en anglès). Springer, 12 febrer 1996. ISBN 978-1-349-24242-9. «This collection by leading British and American scholars on twentieth century international history covers the strategy, diplomacy and intelligence of the Anglo-American-Soviet alliance during the Second World War. It includes the evolution of allied war aims in both the European and Pacific theatres, the policies surrounding the development and use of the atomic bomb and the evolution of the international intelligence community.»
↑ Hoopes, Townsend, and Douglas Brinkley. FDR and the Creation of the U.N. (Yale University Press, 1997)
↑ Doenecke, Justus D.; Stoler, Mark A. Debating Franklin D. Roosevelt's foreign policies, 1933–1945. Rowman & Littlefield, 2005. ISBN 9780847694167.
↑ Ian C. B. Dear and Michael Foot, eds. The Oxford Companion to World War II (2005), pp 29, 1176

[:7-1] Johnsen, William T. The Origins of the Grand Alliance: Anglo-American Military Collaboration from the Panay Incident to Pearl Harbor (en anglès). University Press of Kentucky, 13 setembre 2016. ISBN 978-0-8131-6836-4. «Although many factors manifestly contributed to the ultimately victory, not least the Soviet Union's joining of the coalition, the coalition partners ability to orchestrate their efforts and coordinate the many elements of modern warfare successfully must rank high in any assessment.»

[:3-2] «The Big Three» (en anglès). [Consulta: 4 abril 2021]. «In World War II, the three great Allied powers—Great Britain, the United States, and the Soviet Union—formed a Grand Alliance that was the key to victory. But the alliance partners did not share common political aims, and did not always agree on how the war should be fought.»

[:8-3] Lane, Ann; Temperley, Howard. The Rise and Fall of the Grand Alliance, 1941–45 (en anglès). Springer, 12 febrer 1996. ISBN 978-1-349-24242-9. «This collection by leading British and American scholars on twentieth century international history covers the strategy, diplomacy and intelligence of the Anglo-American-Soviet alliance during the Second World War. It includes the evolution of allied war aims in both the European and Pacific theatres, the policies surrounding the development and use of the atomic bomb and the evolution of the international intelligence community.»

[4] Hoopes, Townsend, and Douglas Brinkley. FDR and the Creation of the U.N. (Yale University Press, 1997)

[Justus-5] Doenecke, Justus D.; Stoler, Mark A. Debating Franklin D. Roosevelt's foreign policies, 1933–1945. Rowman & Littlefield, 2005. ISBN 9780847694167.

[6] Ian C. B. Dear and Michael Foot, eds. The Oxford Companion to World War II (2005), pp 29, 1176

[1]

[2]

[3]

[4]

[5]

[6]